Ulls esfilagarsats

Ulls esfilagarsats, fils rojos cauen de les seves parpelles.
Mirada encisadora, el ferum a fel és flairós i lleu.
Trenta cavalls hi ha dins d'un camp vermell i humit.
Cavalquen com hússars entre mars de roig i escuma.

Cau com l'arbre recentment talat,
aquest no perd fulles però, sinó temps.
Exhala allò que podria passar per maledicció.

El ressò de la febre el fa sentir fred, i no sent dolor.
La maça copeja els hússars i es defragmenten.
Ja no poden mastegar més herba, són trossos de cavalls.
La gola només empassa, és l'únic que pot fer, empassar sang.

Suor fred cau pels camps de la seva pell.
Ensuma por el botxí, la veu del qual es feble.
El temps comença a enterbolir-se.

Ha caigut com si fos el martell que copeja l'enclusa.

Entrevistes

Periodista: Per què el vas assassinar?

Entrevistat: Jo no diria assassinar, assassinar és una paraula prou roïna, no ho creus? Millor diria, matar, ja que ell és mort i jo viu. [riu]

P: Bé, una vegada solucionat aquest problema de sintaxi, retorno a la pregunta en qüestió. Per què el vas matar?

E: Perquè fou necessari que ell hagi mort. Jo comparo la seva mort com un alliberament, ja hem suportat massa d'aquests personatges, no va essent hora ja que els civils, nosaltres, prengem les armes i lluitem per la nostra supervivència?

P: Si t'he d'ésser sincer, raó no us falta però el teu mètode, no ho veus massa poc subtil? No sé, es de suposar que la gent estigui farta de tota aquesta rifa política però d'això a prendre les armes i matar al primer polític que trobis per davant. Per això existeixen les comissaries i els jutjats, per agafar a aquesta gent i posar-los a la presó.

E: No cal que em parlis de justícia, ni de com es rifen els polítics de tothom, l'únic que he fet ha sigut allò que cap persona vol fer per motius de moral o ètica. He sigut un salvador, un redemptor, un faedor del camí. Sé que he fet mal, he pecat i segur que a l'infern aniré de cap però he llançat la primera pedra, he obert un centímetre més les parpelles dels hòmens i de les dones i els he donat una nova forma de fer justícia, així de segur que cap polític ni fill de p**a se'ns escapa. De segur que el primer francès que parlà de república se'l va prendre per foll, però quan es va prendre la Bastilla tothom va creure en un futur diferent i en una nació francesa sense monarques. Jo he fet el mateix amb eixe imbècil, tallant-li el cap he lliurat a aquest país de la bossa de pedres que ens ha omplert el govern amb els seus ideals fets per a covards i submissos. Ara de segur que ha augmentat la violència als carrers, gràcies a uns quants “assassins de l'estat del benestar” la gent sap que amb multitud tenen la força suficient per fer front als antidisturbis. Els polítics es pensen que són els martells que fuetegen l'enclusa (poble) però quan l'enclusa es ressenteix i la fusta que subjecta el martell comença a fer-se feble i a separar-se del cap del martell ja no cal que posis visos per subjectar el martell, el màstil es trenca i el martell és inútil. Si els polítics sapiguessin això, pot ésser que tota aquesta matança no haguera ocorregut.

P: Totes aquestes paraules són plenes de sabiesa, no ho dubto però, són els mètodes els quals encara no he paït. Com a persona d'esquerres que sóc, sóc a favor de canviar tota aquesta sàtira política i monòlegs (com digué Na Mònica Oltra), però no amb violència. No se si m'explico bé.

E: Sí, ja sé com t'hi expliques. Deixa'm però, que conteste la teva pregunta amb una altra. Per què no?

P: Per què no? El què?

E: Tot. Si nosaltres visquéssim en un món, millor dit, en un país més civilitzat, no necessitaríem de cap mena de violència per resoldre els nostres problemes. És de prou sabut que a Islàndia, per exemple, les manifestacions, vagues, etcètera, són un símptoma d'errada política, és a dir, si un poble es manifesta és a causa de la incompetència política, doncs, per què no responen a les nostres reivindicacions?

P: Home, si els polítics feren tot el que la gent demana, directament els polítics no servirien de res.

E: És eixe el problema. Nosaltres escollim els polítics, una dia de cada quatre anys els escollim. Nosaltres els paguem els seus sous, la seva vida i els seus vicis. Som els que renten els seus carrers, els que els donen el seu menjar i també, gràcies a nosaltres ells governen. Jo he tingut molts reballs i quan he fet quelcom malament, m'han enviat al carrer Murillo (el carrer Murillo és un carrer del Grau de Sagunt on és l'oficina de l'INEM), és eixa la realitat i tota eixa canalla que no fa res llevat de menjar llamàntols i caviar, han fet malament el seu treball doncs, que els envïin a ells també al carrer Murillo. Hi ha moltíssim atur, i no només al País Valencià sinó que també a la resta d'Espanya, han fet malament el seu treball. És eixa la meva reivindicació. Estic fart de tot açò. Prou farsa! Han fet durant anys allò que han volgut. Tenen la panxa curulla, la cigala vermella, l'esquena amb gepa i l'estèrnum se l'han donat de si. Ja no poden més, ja no podem més. Tal faràs tal trobaràs amic meu. En aquest món no hi ha lloc per a aquesta gent. En un món civilitzat la gent parla, raona i qüestiona. Ací no, som a un món on només han guanyat els mentiders i els incívics. Ja va essent hora que nosaltres, el poble, prenga les armes i s'aixequi contra tots aquests maleïts mentiders. Som a un país on guanyen els mentiders i on no hi ha intel·ligència ni honradesa enlloc, doncs nosaltres hem de respondre amb actitud incívica també. No cal que gosis canviar-me. Ningú pot canviar-me. He fet bé. He iniciat una revolució, dins de la càrcer seré un heroi però, em dóna igual. La sang de la revolució tenyirà de roig els graons de les escales de la nostra llibertat.

[La interviu va acavar sobre les 3:25 de la matinada. Arribo a la meva casa. Prenc l'ampolla de rom. L'aixeco i vesso el seu contingut dins del got. Demà un altre dia sirà. Bec.]

Informe d'inactivitat

Després de gairebé un mes d'absència he d'informar-vos que d'ací pocs dies reanudaré la meva marxa dins de la ment humana, depravacions i supèrbia. M'han preguntat si les històries que hi publico són reals o estan connectades entre sí. N'hi ha que sí que estan connectades i n'hi ha que no, de fet hi publicaré d'ací poquet una publicació política que no tindrà res a vore amb les històries o contes que estem acostumats a vore-hi. M'acomiado de tothom i us informo que el proper dilluns dia 17 hi actualitzaré amb noves històries, si pot ser, setmanals en les quals entrarem dins de la psique humana, hi entrarem dins dels traumes i de les obsessions humanes. Merci a tothom de debò!!!!

Formigues, socarrim i llobarros

Passa per la porta. Ens aixequem a l'hora.

Ha sigut massa perillós el fet de treure-nos les màscares però bé, l'Horaci no és prou intel·ligent per picar en qualsevol traïció o canvi de pagador que canvïi la situació, o sigui que no crec que hagem errat.

• L'objectiu dorm? - Li pregunta l'Horaci.
• Dins d'eixa cambra plou. - Diu el Felip.
• Bé, la bossa la tens al nostre despatx, acompanya'ns-hi. - Dic jo.
• D'acord.

Ens acompanya. Eixim de la taberna de pressa. Travessem el carrer cap a l'altra vorera. No m'hi veig cap emboscada ni res d'eixe estil, bé, finalment pot ser que aquesta jugada ens surta bé i tot. Si tot va bé, l'entrada al nou món sirà un èxit i l'única peça del trencaclosques que ens podia fotre es morta, o sigui que, bé bé i bé.

Sóc lluciferí. Membre d'una església que vetlla pels interessos del “maligne” al món terrenal. En sóc membre des que tinc quinze anys i a part de llegir llibres antics, fer rituals, preparar novicis i conspirar contra els interessos de la corona, no he fet més coses que desitjar que arribi aquest moment. Tindrem el món als nostres peus Horaci, només ens hem d'esperar fins que arribi el nomenament del nou papa ja que, una vegada mort el seu banquer tindrà que necessitar demanar-li favors a altres persones o sigui, els nostres.

Sí al final tot està clar, no importa si és Lucifer, Déu o Al·là, diners, és això el que volen. Almenys hem fet alguna cosa bona, assassinar a un maleït traficant de meuques, morós a tots els regnes i damunt, ell podria donar problemes a tot el regne sencer, seria un problema que ell sigui viu. Hem fet bé.

• Has pensat en què vas a gastar-te els diners? - Diu l'Horaci.
• Suposo que en una destil·leria. Vull dedicar-me al món del vi i de la mistela. - Digué el Felip
• Jajajajajaja, bon negoci, després de les putes, el vi és el millor negoci. - Diguí jo.

Ens hi apropem, ho sé perquè hem sigut ací aquest matí, preparant-ho tot. Cremarem el “despatx” i a desaparèixer una llarga temporada, justament el temps que trigui el anar-nos-en a Roma per a la successió del nou papa i obrir-hi les portes al nou món.

• Ja som al despatx. És una mica petit però, encara que hi siguem atapeïts, els diners, al despatx, te'ls hi donaré. N'eren tres? - Digué l'Horaci.
• Cinc. Cinc rals. - Digué el Felip.
• Que siguin sis, al cap i a la fi ha sigut el crim perfecte. - Diguí jo.
• Potser... bé, on són els diners? - Digué el Felip.
• Diners... - Digué l'Horaci en to reflexiu.

Aleshores agafà una ballesta que tenia amagada dins de la seva roba i al Felip, en la gola, li hi apuntà amb la ballesta. Llavors, el Felip, començà a tremolar i quan el soroll intermitent dels seus dents es féu latent l'Horaci agafà amb l'altra mà una bossa que feia soroll d'estar plena de diners.

• He destacat per moltes coses i calificatius en aquesta vida, però mai he tingut fama de lladre, tin, agafa el teu sou.
• Qui sou? - digué el Felip, sanglotant, no me'n recordo d'allò que deia però entre tant sanglot, vaig esbrinar això que us narro ara. - He matat a l'objectiu que em vareu demanar, us heu tret les màscares, heu anat sense cap senyal de traïció i ara m'heu traït. Per què?
• No hem traït ningú. - Diguí jo. - Ja que mai hem sigut amics teus. Només volem la teva discreció, només això.
• No li ho diré a ningú, podeu estar tranquils. Vull anar-me'n d'ací i quan isca d'aquest despatx... me n'aniré lluny, a Itàlia, a Istambul, a Grècia; a qualsevol lloc, no em voreu mai, us dono la meva paraula.

De sobte pujà una fèrum a merda que podia tombar a una vaca. S'ha cagat, tros de malparit.

• Tranquil Felip, ens has donat moltes facilitats a l'hora d'obrir-nos les portes al nou món. Els teus sacrificis no cauran en l'oblit. - Digué l'Horaci. - que sàpies que tu ets un simple maó, un maó que ha fet els fonaments necessaris per fer la nostra missió. No cauràs en l'oblit, tranquil.
• No, noooo! Si us plau, no em mateu.

Si fóra jo una formiga en diria, <<s'ha trencat una branca>> però la mar de sang que hi brota al gipó del Felip diu que no. De la mateixa manera que a l'arbre l'hi cauen les fulles, a el Felip se li vessà la sang.

El Felip caigué.

<<Poc!>> sonà eixe soroll rotund. Fort. Tallant.

• Què has fet! Aaaaarrrggggghhh!, cabró, fill de les mils putes. Haaaaaggggggrrr! M'has disparat, cabró! - Digué el Felip. Postrat en el sól.

Aleshores, diguí jo...

• No podem perdonar-te la vida ni emportar-te'n amb nosaltres al nou món, no hi tens cabuda. Has assassinat un home innocent per a tu. Has obrat com jutge, jurat i botxí amb ell. Només per uns quants rals. Només per això mates? Si que sou fàcils els pobres. Es per això que no hi tens cabuda. D'il·lusions, no n'hi tens cap, d'esperances, no n'hi tens cap; haguessis mort en qualsevol carrer o en qualsevol taberna que hi poblen la nostra pudent i trista ciutat. La sageta que t'ha ficat el meu company als teus budells és la mostra que la gent com tu, mentiders, assassins, traïdors i miserables no teniu més destí que aquest, morir.
• No ens caus malament, que ho sàpies, només que no som de la mateixa classe social, ni podem acceptar-te dins dels nostres cercles. - Digué l'Horaci. - De fet, em caus bé. Matar per sis rals. Els plebeus sou gent fascinant, i la gent que més me resulta fascinant és la gent com tu. Tu Felip... Em donaves enveja al ésser tan torracollons. Perquè és clar, els desgraciats com tu sou carn de secta. Us conformeu amb qualsevol ximpleria, jo no, jo necessito molt més. No hi ha diners, ni somnis Felip, ni res, l'únic premi que tens és el d'haver nascut així, idiota perdut. Al nou món no volem gent com tu i per això lluitarem el meu company i jo per a assegurar-nos que no arribi el moment en què gent com tu arribin al poder. Primer l'església i després el món! Dorm Felip, dorm tranquil, que el món estarà en bones mans.

Passats dos hores erem a tres quilòmetres del “despatx”, ja, gairebé socarrimat. Bé, ara només ens queda anar al grau, fletar-hi un baixell i en dos setmanes estar a Roma al nomenament del nou papa. Una vegada sigi el nou papa al poder, podrem fer el ritual i acabar d'una vegada amb aquest món de ximples i monstres. Ho hem fet tot. Assassinar un trinxeraire sacerdot, el seu assassí mort dins d'una casa abandonada, socarrimada probablement pels seus sequaços no contents amb el repartiment del botí, i jo i l'Horaci, fugits de tota culpa.

Llucifer, ho hem fet bé, d'ací poquet serem amb tu déu de la saviesa. Només falta que la guerra la guanyin els nostres i ja ho haurem assolit tot. Hi veig el baixell. Som al grau ja. Ara Barcelona i després Roma. El baixell es diu “Llobarro”.

Llàgrimes de sang

Escolto la cançó de la pluja, noto com llepa les llambordes del carrer Meravelles. Miro al terra i veig la meva ombra. Noto com s'il·lumina l'estança a causa d'un llamp. Ja ho deia l'home del temps; xàfecs breus, amb posibilitats de tronada però. La meva ombra besa els taulells, la llum de la lluna reflexa sobre la meva ombra els reflexos dels ratjos d'aigua que impregnen les finestres. Sembla que ploro sang. Un pardal de mal averany.

El miro. Plora. Sanglota. Put. El ferum a pixum que desprén fa saber que no s'ha llavat en dies i que pot ser que s'haja pixat al damunt.

Pare?, ho estic fent bé, a que si?

Jajaja. Merci pare. Vaig a matar-ho perquè així sàpies que tinc pebrots a fer un assassinat com déu mana. La primera a morir fou la mare, el segon tu. Ni a l'hora de morir ofegant-te amb la teva pròpia sang em digueres que tenia collons a fer-ho. Doncs ara ho sabré.

- Deixa de plorar coi de nen!!!

Escolto el ressò de la bufetada.

El nen plora.

- Tranquil maco. L'oncle Lluís no et fará cap mal. - Dic jo.
- Per què em fas això. - Diu ell.
- He d'ensenyar-te una altra vegada l'amo dels somnis? - Torno a dir.
- No! no! Si us plau. M'ha fet mal. Per què sempre ataca pel cul? - Plora. Es mou.
- És que ell és molt tímid. Si vols li dic que ataqui per la boca.
- NOOOOO!!!! no el vull. És roí. Em fa mal.

He d'admetre que eixa merda de “l'amo dels somnis” ha sigut força encertat. Com sinó el puc violar? Els nens d'ara, engeguen la televisió i veuen violacions. Ja saben que és eixa paraula. Llàstima que no l'haguera sabut jo abans... però bé. He d'assassinar-lo ja, que si no comença a plorar i ens poden escoltar. Ja m'esplaiaré amb alguna meuca de baixa estofa.

Agafo la navalla. L'óbric. Toco amb els dits on és l'estèrnum. Ell està emmanillat o sigui que sirà força fàcil el fet de matar-lo.

Ha deixat de ploure a fora per a fer-ho dins. El raig de sang a arribat fins a les finestres, són a noranta centímetres o sigui que molt lluny no ha sortit. Comença a espeternegar. Noto com es taca de pixum els pantalons. Escolto pets i merda. S'ha cagat. Li cau de la boca una cosa molt pareguda  a fel, suposo que anava a vomitar i no li ha donat temps a fer-ho.

Sa mare és al davant. Emmordassada i emmanillada, ídem que son pare. Ambdós són a la mateixa habitació, plorant i maleint. Prompte moriran.

<s'escolten tres trets>

M'aixeco i veig l'escena. M'han deixat menjar del seu menjar, beure de la seva aigua i m'han deixat cardar del cony de la mare i del cul del fill. Tres morts per satisfer-me. És agradable tindre eixe poder a les meues mans.

Em miro a l'espill del bany. Merda m'he tacat amb la sang del nen i sembla que ploro sang. Torno i hi veig l'escena una altra vegada. Com ho deien en la pel·lícula? A sí. Comença pel petit.

Llangardaixos a l'esquena

• Has d'emportar-te aquestos documents al príncep, ho has entès?
• Sí sa excel·lència. - diguí jo. - ell és a la rereguarda, no?
• Sí, i no siguis ximple, recorda que això no és un libel qualsevol, sinó un acta perquè es reagrupin al turó que és marcat al mapa.
• Per descomptat sa excel·lència, hi aniré rabent.

Agafí un elm, me'l vaig posar i una vegada damunt del caball, allò que em semblava a prop ja hi era llunyà. M'estic apropant, no a una destinació, sinó al meu destí.

No podria endevinar la meva vida sense el meu treball. Sóc missatger, missatger reial. Vaig al costat del privat del rei. Ell és el meu amo, un cabaler sense dubte, encara que gràcies a ell, si faig bé el meu treball, al ésser el meu cap el germà del rei és de suposar que m'anirà bé a la cort.

Encara és de nit, avui feia un dia aclaparador, el cel ennuvolat i la vesprada obscura. La nit és del color de l'atzabeja, més negre que les pupil·les dels sarraïns, encara que, gràcies a la lluna, m'hi veig; encara que sigui una mica. Hi veig el campament ahí dalt, el meu destí, com un estel groc posat sota el firmament, com si fos un sudari elevat. Aquesta nit és freda i porta horrors. Escolto l'escridassada al fons del bosc que tinc a la meva dreta. Un soroll esfereïdor, ple de llàgrimes i de molt de rancúnia ja que la majoria de gent, això, no ho han demanat a ningú. O bé per edicte o pel fet de ser militars, són ara lluitant en una guerra sense sentit; tot per satisfer els monarques.

<<Sóc a vint minuts del campament, si m'estic assentat una miqueta no passarà res.>>

Dit i fet, vaig assentar-me al costat d'un rierol i vaig començar a pensar en com he acavat de mosso de quadra a missatger reial. El meu món d'abans fou més senzill, açò està clar, encara que trobo a faltar eixa època en què només pensava a menjar, cardar la melena als cavalls i cardar-me a alguna dona també. I al cap de setmana, normalment en dissabte, a cobrar deu rals. Deu rals, ara em semblen poc perquè ara cobro almenys cinquanta per missatge. És millor la vida de missatger, això sí, al camp de batalla hi ha una petita probabilitat d'acabar mort d'una sageta al coll encara que a pocs companys els ha passat.

Menjo l'entrepà que m'he fet aquesta vesprada. Sucre i oli. Sembla una porqueria de menjar però és el que hi ha, què li anem a fer?, el menjar de pobre és el menjar de pobre. Mentrestant recordo la Meritxell... deixar-la al poble crec que ha sigut el millor que he fet. Quan pugui, hi tornaré amb els rals suficients com per reparar el mas i el molí, tot plegat i així viure amb els béns que em doni l'afluent del Valira. Collons! Per a ésser menjar de pobre aquest entremà està de vici. Temo que sigui pecat el fet de menjar aquest entrepà. Els rics, de la vida, no en saben res.

M'alço, m'eixugo les restes de sucre i d'oli a les parpelles i em llevo les engrunes que m'ha deixat el pa al gipó i restableixo la marxa. Sóc molt petit, per alguns és un defecte, però per a mi, és un privilegi perquè no peso tant i el cavall no ho passa mal o sigui que, he d'anar rabent i veloç, passar per aquest camí i en un tres i no res seré a casa meva amb la Meritxell.

Noto una picor al tòs. Sirà un llangardaix que se m'ha posat dins del gipó quan era menjant l'entrepà, o potser sirà una rantella. Sigui allò que sigui comença a fer-me mal.

Noto que entre les cames no tinc la sella del cavall, ni el cavall. Està fugint. Noto que caic de costat i al temps noto un cop al braç. No sé si me l'he trencat. Veig a la Meritxell amb una galleda d'aigua eixint de casa.

La veig plorant, hi veig que plora llàgrimes de sang. He d'aixecar-me, ho sé, no puc però. Només he de trobar calor a aquest indret fred. Hi veig el campament, lluny. He d'anar-hi, he d'anar-hi. Per molt que ho digui, no puc fer-ne res. Jo, Jaume, accepto la mà de Meritxell... Sé que sotsobro i m'agrada.

Graons de fusta

Maleïts graons!

Penso en el meu fur intern...

Per què he agafat aquest treball?... Ja ho sé, pels diners. Estic cansat d'escoltar el mateix so al meu païdor; fotut cruixit tan esgarrifós que fan els meus budells també... Des de quan fan soroll els budells? Ja fa tres dies que no menjo pas, és el que té el no tindre cap qüè. Cinc rals m'han dit que és el que val aquesta feina i penso que els hauria d'haver cobrat més, <<és un treball molt fàcil>> em digueren, <<ser a l'aguait al costat de la seva cambra, entrar-hi i apunyalar-lo>>. Sí, si en teoria és molt fàcil, l'únic entrebanc que hi ha són els maleïts graon d'aquesta escala de fusta que hi ha al costat de la seva cambra.

Encara no he arribat al número cent vint-i-cinc i ja estic aclaparat de tant de comptar; trenta, trenta-u, trenta-dos, trenta-tres,... merda, vull arribar-hi ja!, què ha sigut?, penso, he escoltat un soroll?:

• No cal que et preocupis, els interessos de la corona donen part de la satisfacció total al poble. T'oblides, però, de a qui beneficia de veritat.

Collons, no escolto res, he d'apropar-me més. Crac!!!!. maleïts graons de fusta!

• Què ha sigut això?, m'ha paregut escoltar quelcom...
• No sigues usurer Llàtzer, ací només som nosaltres dos i les bigues de fusta que gemeguen pel canvi de temperatura.

Hi veig dos homes, un és en Llàtzer, el meu objectiu, i l'altre és el ximple d'en Ricard, el degà del seminari. Estaran parlant d'assumptes de la corona, de problemes de diners, del dolor de cigala que tenen pel seu ús en les meuques, … sigui el que sigui a mi m'han pagat per matar en Llàtzer i això sirà el que faré. Treball fàcil, ràpid i precís, ja saps, cinc rals. M'apropo a ells quan comencen a pujar per les escales del costat. Merda!, he de pujar més, vaig a treure'm les botes per a no fer soroll.

Pujo, quaranta, quaranta-u, quaranta-dos, ... i continuen pujant, noranta-vuit, noranta-nou, …, hi veig en un dels múltiples orificis que té l'envà i hi veig una cambra molt àmplia, deu ésser l'habitació del soc d'en Llàtzer. Almenys han sigut generosos, els que m'han contractat, hi ha un accés des d'ací fins a la xemeneia, encara que si he de moure'm per aquestos graons faré un soroll de mil dimonis. Ai las.

A vore si veig el seu llit, ah, ja el veig, fill de puta, segur que s'hi fica al llit amb més d'una, o d'u, <<mai et fiïs de la monarquia, i si és de l'església, menys encara>> deia mon pare. Aleshores, m'aproparé a l'entrada de la xemeneia i una vegada hi surti, d'una manera força sigil·losa, el ganivet, l'hi hundiré al pit... no! Al pit no, pot ser que ell xiuli ofegant-se en la seva sang, o que cridi socors, no vull córrer cap risc, li tallaré el coll i prou, com a mínim sanglotarà una mica a causa del dolor i li tremolaran els seus peus, pero res de soroll.

Recordo la meva estada la setmana passada en eixa cambra reduïda. Hi era jo i els altres dos encaputxats. Duien màscares de llautó, una amb forma de falcó i l'altra era només una màscara d'arlequí. Normalment no presto atenció a eixos detalls, ja que el meu pare digué una vegada <<Si et paguen, no li cerquis tres cames al gat, ho cobres i punt>>, és veritat, sempre eixa frase m'ha acompanyat i mai m'ha fet malbé. No em donaven cap mostra de traïció, sinó que anaven encaputxats i prou; suposo que són o polítics o nobles que no volen que cap fill de mala mare o delinqüent els relacione amb qualsevol assassinat en la noblesa. O sigui que quan faci la feina, me n'aniré a la fonda que em diguérem, cobraré el meu sou i me'l gastaré en vi dolç i dones, i no penso agafar-me cap treball que tinga res a vore amb assassinar nobles de nit ni furtar objectes a comerciants. Ara em toca viure la vida, pot ser jo acabi treballant el vi. Hi destil·laré mistela, tindré una dona amb bons malucs, tindré molts fills,... somnis que espero que es facin realitat.

Merda! pensant que faré quan acavi d'assassinar a eixe desgraciat no he escoltat res del que han dit... bah, paso, vore, oir i callar, a ço he de cenyir-me.

• Bé, com t'he dit, jo no puc fer-ne res, només et dic una cosa, ves amb compte.
• Amb compte aniré – digué en Ricard –, el que sí que et demano és discreció, ja saps com es posaria la cort si...
• Ves amb molta tranquil·litat jove amic, vés amb déu.
• Gràcies pater – en Llàtzer s'ajupa i li besa l'anell d'or i argent que duu al dit menovell.
• Deus omnia videt – digué en Ricard.

Flanqueja el marc de la porta, li la tanca en Llàtzer i comença a despullar-se. Pero sort per a mi, s'ha llevat només la túnica, no sé a què s'hi dedica, la roba que duu, almenys expressa que és de noble nissaga, però. S'apropa al llit. Està aixecant els llençols per a ficar-s'hi dins, suposo que aquesta nit dormirà sol, perfecte, així menys testimonis.

Trigà uns set minuts a dormir-se. Aquesta és la meva... pujo vint-i-sis graons més, collons, això sí que és extactitud cent vint-i-cinc graons, s'ho tenien ben pensat els emmascarats.

Em llisco per la xemeneia, em taco de socarrim, i continuo... veig per on eren eixos orificis pels quals jo hi veia tota l'habitació. Donen a un tapís brodat en front de l'envà. Veig el llit i m'apropo sigil·losament, trec la daga, l'aixeco.

Plou al carrer... la pluja mulla les finestres... ho sé perquè sóc fora.

La sang que duc a la cara se'm dilueix amb l'aigua. Sóc a deu metres de la fonda, hi veig els dos emmascarats, encara que sense les màscares. Per què els reconec? Pels seus gipons vermells i les botes grogues. Abans no vaig fer cas d'això, ara, però, em són familiars. Demà informaran que dins de l'habitació d'en Llàtzer ha plogut, encara que, no per culpa d'una gotera.

Campanades a novembre

Noto el ressò de les campanes al fons de la ciutat.

L'última campanada, penso, i a sigut la número vint-i-tres, o sigui que per fi la ciutat dorm. Alguns, però, tenen la llum engegada als seus menjadors o habitacions; llavors no tots dormen. Hi veig una parella cardant en un llit, el qual es pot vore a una finestra del tercer pis, a la finca del costat hi ha un home veient la televisió i en la finestra de la dreta hi és el seu fill jugant en l'ordinador.

No tots dormen. Em sento acompanyat encara que els meus últims dies han sigut mandrosos a l'hora de passar de llarg, ja que aquest estiu ha estat una eternitat.

Noto el fred de novembre que em dóna la benvinguda. M'acarona la faç, fa que els meus cabells giravolten al compàs de la brisa de tramuntana, començo a sangglaçar-me i m'agrada.

Sempre m'ha agradat el fred... M'ha fet sentir viu, ansiós, actiu... me'n recorda a la meva infantesa, quan no estava boig i, del amor, en coneixia només els contes que em contava la meva iaia. Per què ha sigut tot tan complicat, per què ho has complicat tant. Si tot anava a la perfeccció, per què has hagut de fer-ho tot tan difícil. Tant de bo no me'n recordés de res, així, segur que no m'afectaria tant. Ho has fet molt complicat però, i ja no es pot fer res.

Noto una altra vegada el ressò de les campanes, ara marca només un so llangorós que representa que ha passat mitja hora. Resulta il·lògic vore com abans el temps no passava i ara, ací, passa amb una velocitat que donaria enveja als falcons mateixos.

Veig baix, tots els veïns de la finca, Raimon el del cinquè, Mireia i Anna (les dos lesbianes del segon) i també a Jordi i Araceli del quart. Vaja, sembla que s'han sumat els veïns de les finques del costat, els quals comencen a guaitar des de les finestres de les façanes, hi veig també, al carrer, els transeünts que vénen dels bancs, parcs, centres comercials, col·legis, etc. Sóc famós, penso, per què no ric?

Recordo el començament d'aquesta decisió. Ella rient, com sempre, jo plorant, potser jo estigui boig, o no tingi la raó, ara no m'importa, ja l'he perduda, millor que sigui breu.

-Baixa-t'hi, eixa no és la solució!

Diu un ximple amb un megàfon i no sap que el que han de fer és anar-se'n d'una maleïda vegada del fotut carrer. Ja voreu quan caigui, semblaré una carabassa podrida estavellant-se sobre el sól. Espero, pel vostre bé, que no mengeu cap entrepà, ni xiclet, ja que acabareu empassant-vos part del meu cervell quan exploti en mil trossos.

No puc aguantar-me més, m'aclaparo estant ací dalt, al terrat d'aquest maleït edifici..., no ho sé, mai he sigut d'aquesta ciutat, de fet la finca no és meva, ni el pis, sinó d'ella, el motiu pel qual sóc ací. Són sis plantes, o sigui que, són els metres suficients perquè exploti a la vora del carrer i jo em convertisca en la pròxima pinyata humana del segle XXI. Estic cansat. No tinc tota la nit.

Salto.

Com si fos un paracaigudista sense paracaigudes, jajaja. El somni de l'home vaig a assolir-lo, jo sol. Ara sí que el vent m'acarona les galtes de debò. Què no tinc pebrots a fer-ho?, doncs ja ho he fet. Som jo i el buit. Només tots dos, encara que el sòl està fent-se cada vegada més i més gran, és més i més a prop.

Ho corregeixo; jo i el carrer.