No sé
com començar aquesta nota, ni com expressar la mida de temps ja que
no hi veig el sol ni tinc cap rellotge o sigui que comptaré a partir
de les vegades que em desperto del meu llit... o com collons pugui
anomenar aquest jóc que sembla més una ziga-zaga de llençols,
palla i merda que hi ha al sòl. Hi tinc una llum encesa amb la qual
puc vore l'estança. Hi fa un ferum atapeït i aclaparador que torç
el meu païdor com si fóra una mànega de bomber que és plegada al
voltant d'una bobina. L'habitació sensera put a merda morta i
ofegada, barrejada amb la humitat latent de l'entorn. Sóc en un
garatge o potser en un entresol perquè sento el ressò dels cotxes
al damunt, com si fossin uns llamps llunyans en una tempesta.
Bé,
tot dit, estic escrivint aquest text en un troç de cartró que hi he
trobat; suposo que és d'una caixa de quelcom article d'electrónica
o de la llar, com per exemple una televisió o un ordinador. Sóc un
pedòfil, sí, ho sé, sóc un fill de puta i un malparit, de fet a
qui llija això no li demano ni perdó ni res d'això només sóc un
tiu que s'està aborrint i no
sap que fer i hi he trobat aquest llapis i escric ja que sé que hi
moriré i pot ser que trobin el meu cos al fons d'un riu o al costat
d'un camp ras. No m'importa res llevat el meu sí, només necessito
mantenir el meu cervell fent alguna cosa important.
El mamó aquest és espanyol o potser és català però no sap
parlar-ne, em parla en castellà o sigui que ell no crec que entengui
res del català, per mi millor, així no comprendrà res del que
estic escrivint. Fa fred. Em sento com la merla que canta quan és
febrer, pensant que el fred ja s'acabat i no sap que el fred de debò
no ha fet més que començar. He viscut al marge de la llei durant
molt de temps, ho sé, n'he sentit el fred massa, qui m'ha segrestat
ha sigut prou intel·ligent y yo prou ximple; era massa increïble
que un nen fóra tan amistós amb un vell com jo, que fava he sigut.
Bé, suposo que he aprés la lliçó.
Segon
dia, o millor dit, segon moment, ja que no sé quant de temps he
trigat a despertar-me. És una cosa fotuda el no saber-ne res, no sé
si és de matí o de capvespre, no sé si és de nit o de vesprada,
no sento ni la olor a nit. Eixe ferum que fa la nit, una mescla a fem
i a nit... no sé com expressar-ho, no em tomeu per cap enemic de la
nit però, jo sempre he sigut molt noctàmbul, sempre m'han agradat
els passejos per la nit, als parcs, carrers, … he gaudit d'una vida
molt plena i no sé quan va començar a agradar-me el fet de violar
(fer l'amor) amb els nens. Sempre m'he sentit pres de les noies més
petites que jo. M'enrecordo quan jo tenia dinou anys, sempre hi anava
darrere de les noies de quinze o tretze anys, després, quan tenia
trenta, va començar a agradar-me els nens, vaig passar als varons
perquè les noies m'avorrien i així he acabat com estic ara,
pederasta perdut. Merda, el meu segrestador hi entra.
Fill
de puta. Tots el budells me'ls ha petat, em surt la sang fins dels
ulls. Sirà cabró. Mentre em copejava amb el troç de fusta
m'escopia. Mira que li he dit vegades que em mati, així ja tot això
hi acaba d'una vegada, però no, aquest fill de puta me la tenia
jurada. Doncs bé, encara em queda l'altra banda del cartró i en
queda poquet per acabar aquesta, o sigui que si el cabró aquest no
em mata ja, no crec que vegeu com acaba aquesta història, jeje, bé,
us hi deixo que aquest malparit m'ha deixat fet pols.
Acabo
de despertar-me i he trigat una bona estona a aixecar-me per a
prendre aquest cartró convertit en les meues últimes paraules. El
meu segrestador, l'anomeno “Emili” ja que tinguí un mestre que
es deia així i era un fill de puta, no m'ha deixat menjar, així que
suposo que hi moriré d'inanició així que crec que hi trigaré a
morir de dos a tres setmanes. Com el fill de puta de l'Emili no hi ha
deixat cap rellotge ni res, no sé quants dies em queden. Hi ha
vingut fa un parell de minuts, ha encés una petita bombeta que té
al sostre, sirà d'uns setanta o vuitanta watts, no sé, mai he sigut
un geni de l'electricitat, l'únic que sé és que hi ha estat
cercant quelcom i crec que no hi ha trobat res, ja que se n'ha anat
de seguida. Ha deixat el llum encés ho dic en masculí ja que això
no pot passar ni per il·luminació moderna, crec que il·luminaria
millor aquesta estança uns fanals o torxes antigues. Però bé, ja
que jo no el pago... passo d'això.
Hi
veig unes llaunes de conserves, no sé si haurà dins menjar o
pintura, l'unic que sé és que si no hi vaig a vore no sabré res.
He anat i no n'hi havia res, només l'òxid de dins de la llauna.
L'Emili torna.
Cabró.
M'ha fotut el cap. Mentre em copejava amb la fusta. Sirà cabró,
crec que hi he estat inconscient massa temps, àdhuc dies i damunt no
puc defensar-me ja que estic emmanillat. Sirà millor que hi dorma,
així se'm passarà.
M'ha
despertat vessant-me al damunt una galleda i mentre sentia la fressa
de l'aigua vessant-se al damunt sentia com es reïa de mi. Després
m'ha fotut per darrere amb el troç de fusta amb que em copeja i
després m'ha fet llepar la sang i la merda que era a l'extrem del
pal. Pervertit, no sé en aquesta història qui és l'homicida i qui
no l'és, sé que he fet coses roïnes, sé que m'agrada llepar els
fal·lus als nens petits, és un vici, ho sé, però és el meu vici
i m'agrada. No he assassinat pas, ni els el forçat, només els
manipulo, pero els ho faig amb amor. Tant de bo estigui a la Grècia
antiga, ahí sí que estaria bé. L'Emili m'ha preguntat per què
faig el que faig amb els nens, i l'hi he dit que els estimo i que
m'agrada fer-ho. M'ha donat un cop al cap amb un gaiato que hi té.
Sirà fill de la gran puta, llepa meuques, cabaler de Llúcifer,
quantes armes hi té?
S'hi
ha anat. La boca em sap al fel, crec que he boçat quan estava
insonscient després que em copejara am el gaiato. Cuan empasso noto
la sabor a sang baixant per la meva gola, és el mateix regust
metàl·lic que cristal·litza la meva gola quan empasso.
Em
queden poques línies per a escriure-hi. És una pena, perquè
m'estava agradant açò d'escriure. Però bé, crec que hi moriré
d'ací poquet ja que no he menjat pas ni he begut res d'aigua. Crec
que el màxim que triga u a morir de set són de una setmana a
setmana i mitja o sigui que, crec que d'ací molt poc. Mai he pensat
que moriria en un lloc com aquest. Sempre he pensat que moriria a una
càrcer o un manicomi entre folls i psicòpates.
Ai
las, sí que hi he boçat. Put molt. És un ferum molt viciat, dolç,
amb ànima d'almesc i cos d'estramoni que fa d'abriülls a qualsevol
persona receptiva a l'hora de boçar.
Hi
escolto unes passes. Vénen. Són a prop. Noto com obre la porta. Ve
cap a ací amb un bat de beisbol. Crec que arriba la meva hora. Adéu
siau a qui llija aqu
