Formigues, socarrim i llobarros

Passa per la porta. Ens aixequem a l'hora.

Ha sigut massa perillós el fet de treure-nos les màscares però bé, l'Horaci no és prou intel·ligent per picar en qualsevol traïció o canvi de pagador que canvïi la situació, o sigui que no crec que hagem errat.

• L'objectiu dorm? - Li pregunta l'Horaci.
• Dins d'eixa cambra plou. - Diu el Felip.
• Bé, la bossa la tens al nostre despatx, acompanya'ns-hi. - Dic jo.
• D'acord.

Ens acompanya. Eixim de la taberna de pressa. Travessem el carrer cap a l'altra vorera. No m'hi veig cap emboscada ni res d'eixe estil, bé, finalment pot ser que aquesta jugada ens surta bé i tot. Si tot va bé, l'entrada al nou món sirà un èxit i l'única peça del trencaclosques que ens podia fotre es morta, o sigui que, bé bé i bé.

Sóc lluciferí. Membre d'una església que vetlla pels interessos del “maligne” al món terrenal. En sóc membre des que tinc quinze anys i a part de llegir llibres antics, fer rituals, preparar novicis i conspirar contra els interessos de la corona, no he fet més coses que desitjar que arribi aquest moment. Tindrem el món als nostres peus Horaci, només ens hem d'esperar fins que arribi el nomenament del nou papa ja que, una vegada mort el seu banquer tindrà que necessitar demanar-li favors a altres persones o sigui, els nostres.

Sí al final tot està clar, no importa si és Lucifer, Déu o Al·là, diners, és això el que volen. Almenys hem fet alguna cosa bona, assassinar a un maleït traficant de meuques, morós a tots els regnes i damunt, ell podria donar problemes a tot el regne sencer, seria un problema que ell sigui viu. Hem fet bé.

• Has pensat en què vas a gastar-te els diners? - Diu l'Horaci.
• Suposo que en una destil·leria. Vull dedicar-me al món del vi i de la mistela. - Digué el Felip
• Jajajajajaja, bon negoci, després de les putes, el vi és el millor negoci. - Diguí jo.

Ens hi apropem, ho sé perquè hem sigut ací aquest matí, preparant-ho tot. Cremarem el “despatx” i a desaparèixer una llarga temporada, justament el temps que trigui el anar-nos-en a Roma per a la successió del nou papa i obrir-hi les portes al nou món.

• Ja som al despatx. És una mica petit però, encara que hi siguem atapeïts, els diners, al despatx, te'ls hi donaré. N'eren tres? - Digué l'Horaci.
• Cinc. Cinc rals. - Digué el Felip.
• Que siguin sis, al cap i a la fi ha sigut el crim perfecte. - Diguí jo.
• Potser... bé, on són els diners? - Digué el Felip.
• Diners... - Digué l'Horaci en to reflexiu.

Aleshores agafà una ballesta que tenia amagada dins de la seva roba i al Felip, en la gola, li hi apuntà amb la ballesta. Llavors, el Felip, començà a tremolar i quan el soroll intermitent dels seus dents es féu latent l'Horaci agafà amb l'altra mà una bossa que feia soroll d'estar plena de diners.

• He destacat per moltes coses i calificatius en aquesta vida, però mai he tingut fama de lladre, tin, agafa el teu sou.
• Qui sou? - digué el Felip, sanglotant, no me'n recordo d'allò que deia però entre tant sanglot, vaig esbrinar això que us narro ara. - He matat a l'objectiu que em vareu demanar, us heu tret les màscares, heu anat sense cap senyal de traïció i ara m'heu traït. Per què?
• No hem traït ningú. - Diguí jo. - Ja que mai hem sigut amics teus. Només volem la teva discreció, només això.
• No li ho diré a ningú, podeu estar tranquils. Vull anar-me'n d'ací i quan isca d'aquest despatx... me n'aniré lluny, a Itàlia, a Istambul, a Grècia; a qualsevol lloc, no em voreu mai, us dono la meva paraula.

De sobte pujà una fèrum a merda que podia tombar a una vaca. S'ha cagat, tros de malparit.

• Tranquil Felip, ens has donat moltes facilitats a l'hora d'obrir-nos les portes al nou món. Els teus sacrificis no cauran en l'oblit. - Digué l'Horaci. - que sàpies que tu ets un simple maó, un maó que ha fet els fonaments necessaris per fer la nostra missió. No cauràs en l'oblit, tranquil.
• No, noooo! Si us plau, no em mateu.

Si fóra jo una formiga en diria, <<s'ha trencat una branca>> però la mar de sang que hi brota al gipó del Felip diu que no. De la mateixa manera que a l'arbre l'hi cauen les fulles, a el Felip se li vessà la sang.

El Felip caigué.

<<Poc!>> sonà eixe soroll rotund. Fort. Tallant.

• Què has fet! Aaaaarrrggggghhh!, cabró, fill de les mils putes. Haaaaaggggggrrr! M'has disparat, cabró! - Digué el Felip. Postrat en el sól.

Aleshores, diguí jo...

• No podem perdonar-te la vida ni emportar-te'n amb nosaltres al nou món, no hi tens cabuda. Has assassinat un home innocent per a tu. Has obrat com jutge, jurat i botxí amb ell. Només per uns quants rals. Només per això mates? Si que sou fàcils els pobres. Es per això que no hi tens cabuda. D'il·lusions, no n'hi tens cap, d'esperances, no n'hi tens cap; haguessis mort en qualsevol carrer o en qualsevol taberna que hi poblen la nostra pudent i trista ciutat. La sageta que t'ha ficat el meu company als teus budells és la mostra que la gent com tu, mentiders, assassins, traïdors i miserables no teniu més destí que aquest, morir.
• No ens caus malament, que ho sàpies, només que no som de la mateixa classe social, ni podem acceptar-te dins dels nostres cercles. - Digué l'Horaci. - De fet, em caus bé. Matar per sis rals. Els plebeus sou gent fascinant, i la gent que més me resulta fascinant és la gent com tu. Tu Felip... Em donaves enveja al ésser tan torracollons. Perquè és clar, els desgraciats com tu sou carn de secta. Us conformeu amb qualsevol ximpleria, jo no, jo necessito molt més. No hi ha diners, ni somnis Felip, ni res, l'únic premi que tens és el d'haver nascut així, idiota perdut. Al nou món no volem gent com tu i per això lluitarem el meu company i jo per a assegurar-nos que no arribi el moment en què gent com tu arribin al poder. Primer l'església i després el món! Dorm Felip, dorm tranquil, que el món estarà en bones mans.

Passats dos hores erem a tres quilòmetres del “despatx”, ja, gairebé socarrimat. Bé, ara només ens queda anar al grau, fletar-hi un baixell i en dos setmanes estar a Roma al nomenament del nou papa. Una vegada sigi el nou papa al poder, podrem fer el ritual i acabar d'una vegada amb aquest món de ximples i monstres. Ho hem fet tot. Assassinar un trinxeraire sacerdot, el seu assassí mort dins d'una casa abandonada, socarrimada probablement pels seus sequaços no contents amb el repartiment del botí, i jo i l'Horaci, fugits de tota culpa.

Llucifer, ho hem fet bé, d'ací poquet serem amb tu déu de la saviesa. Només falta que la guerra la guanyin els nostres i ja ho haurem assolit tot. Hi veig el baixell. Som al grau ja. Ara Barcelona i després Roma. El baixell es diu “Llobarro”.

Llàgrimes de sang

Escolto la cançó de la pluja, noto com llepa les llambordes del carrer Meravelles. Miro al terra i veig la meva ombra. Noto com s'il·lumina l'estança a causa d'un llamp. Ja ho deia l'home del temps; xàfecs breus, amb posibilitats de tronada però. La meva ombra besa els taulells, la llum de la lluna reflexa sobre la meva ombra els reflexos dels ratjos d'aigua que impregnen les finestres. Sembla que ploro sang. Un pardal de mal averany.

El miro. Plora. Sanglota. Put. El ferum a pixum que desprén fa saber que no s'ha llavat en dies i que pot ser que s'haja pixat al damunt.

Pare?, ho estic fent bé, a que si?

Jajaja. Merci pare. Vaig a matar-ho perquè així sàpies que tinc pebrots a fer un assassinat com déu mana. La primera a morir fou la mare, el segon tu. Ni a l'hora de morir ofegant-te amb la teva pròpia sang em digueres que tenia collons a fer-ho. Doncs ara ho sabré.

- Deixa de plorar coi de nen!!!

Escolto el ressò de la bufetada.

El nen plora.

- Tranquil maco. L'oncle Lluís no et fará cap mal. - Dic jo.
- Per què em fas això. - Diu ell.
- He d'ensenyar-te una altra vegada l'amo dels somnis? - Torno a dir.
- No! no! Si us plau. M'ha fet mal. Per què sempre ataca pel cul? - Plora. Es mou.
- És que ell és molt tímid. Si vols li dic que ataqui per la boca.
- NOOOOO!!!! no el vull. És roí. Em fa mal.

He d'admetre que eixa merda de “l'amo dels somnis” ha sigut força encertat. Com sinó el puc violar? Els nens d'ara, engeguen la televisió i veuen violacions. Ja saben que és eixa paraula. Llàstima que no l'haguera sabut jo abans... però bé. He d'assassinar-lo ja, que si no comença a plorar i ens poden escoltar. Ja m'esplaiaré amb alguna meuca de baixa estofa.

Agafo la navalla. L'óbric. Toco amb els dits on és l'estèrnum. Ell està emmanillat o sigui que sirà força fàcil el fet de matar-lo.

Ha deixat de ploure a fora per a fer-ho dins. El raig de sang a arribat fins a les finestres, són a noranta centímetres o sigui que molt lluny no ha sortit. Comença a espeternegar. Noto com es taca de pixum els pantalons. Escolto pets i merda. S'ha cagat. Li cau de la boca una cosa molt pareguda  a fel, suposo que anava a vomitar i no li ha donat temps a fer-ho.

Sa mare és al davant. Emmordassada i emmanillada, ídem que son pare. Ambdós són a la mateixa habitació, plorant i maleint. Prompte moriran.

<s'escolten tres trets>

M'aixeco i veig l'escena. M'han deixat menjar del seu menjar, beure de la seva aigua i m'han deixat cardar del cony de la mare i del cul del fill. Tres morts per satisfer-me. És agradable tindre eixe poder a les meues mans.

Em miro a l'espill del bany. Merda m'he tacat amb la sang del nen i sembla que ploro sang. Torno i hi veig l'escena una altra vegada. Com ho deien en la pel·lícula? A sí. Comença pel petit.

Llangardaixos a l'esquena

• Has d'emportar-te aquestos documents al príncep, ho has entès?
• Sí sa excel·lència. - diguí jo. - ell és a la rereguarda, no?
• Sí, i no siguis ximple, recorda que això no és un libel qualsevol, sinó un acta perquè es reagrupin al turó que és marcat al mapa.
• Per descomptat sa excel·lència, hi aniré rabent.

Agafí un elm, me'l vaig posar i una vegada damunt del caball, allò que em semblava a prop ja hi era llunyà. M'estic apropant, no a una destinació, sinó al meu destí.

No podria endevinar la meva vida sense el meu treball. Sóc missatger, missatger reial. Vaig al costat del privat del rei. Ell és el meu amo, un cabaler sense dubte, encara que gràcies a ell, si faig bé el meu treball, al ésser el meu cap el germà del rei és de suposar que m'anirà bé a la cort.

Encara és de nit, avui feia un dia aclaparador, el cel ennuvolat i la vesprada obscura. La nit és del color de l'atzabeja, més negre que les pupil·les dels sarraïns, encara que, gràcies a la lluna, m'hi veig; encara que sigui una mica. Hi veig el campament ahí dalt, el meu destí, com un estel groc posat sota el firmament, com si fos un sudari elevat. Aquesta nit és freda i porta horrors. Escolto l'escridassada al fons del bosc que tinc a la meva dreta. Un soroll esfereïdor, ple de llàgrimes i de molt de rancúnia ja que la majoria de gent, això, no ho han demanat a ningú. O bé per edicte o pel fet de ser militars, són ara lluitant en una guerra sense sentit; tot per satisfer els monarques.

<<Sóc a vint minuts del campament, si m'estic assentat una miqueta no passarà res.>>

Dit i fet, vaig assentar-me al costat d'un rierol i vaig començar a pensar en com he acavat de mosso de quadra a missatger reial. El meu món d'abans fou més senzill, açò està clar, encara que trobo a faltar eixa època en què només pensava a menjar, cardar la melena als cavalls i cardar-me a alguna dona també. I al cap de setmana, normalment en dissabte, a cobrar deu rals. Deu rals, ara em semblen poc perquè ara cobro almenys cinquanta per missatge. És millor la vida de missatger, això sí, al camp de batalla hi ha una petita probabilitat d'acabar mort d'una sageta al coll encara que a pocs companys els ha passat.

Menjo l'entrepà que m'he fet aquesta vesprada. Sucre i oli. Sembla una porqueria de menjar però és el que hi ha, què li anem a fer?, el menjar de pobre és el menjar de pobre. Mentrestant recordo la Meritxell... deixar-la al poble crec que ha sigut el millor que he fet. Quan pugui, hi tornaré amb els rals suficients com per reparar el mas i el molí, tot plegat i així viure amb els béns que em doni l'afluent del Valira. Collons! Per a ésser menjar de pobre aquest entremà està de vici. Temo que sigui pecat el fet de menjar aquest entrepà. Els rics, de la vida, no en saben res.

M'alço, m'eixugo les restes de sucre i d'oli a les parpelles i em llevo les engrunes que m'ha deixat el pa al gipó i restableixo la marxa. Sóc molt petit, per alguns és un defecte, però per a mi, és un privilegi perquè no peso tant i el cavall no ho passa mal o sigui que, he d'anar rabent i veloç, passar per aquest camí i en un tres i no res seré a casa meva amb la Meritxell.

Noto una picor al tòs. Sirà un llangardaix que se m'ha posat dins del gipó quan era menjant l'entrepà, o potser sirà una rantella. Sigui allò que sigui comença a fer-me mal.

Noto que entre les cames no tinc la sella del cavall, ni el cavall. Està fugint. Noto que caic de costat i al temps noto un cop al braç. No sé si me l'he trencat. Veig a la Meritxell amb una galleda d'aigua eixint de casa.

La veig plorant, hi veig que plora llàgrimes de sang. He d'aixecar-me, ho sé, no puc però. Només he de trobar calor a aquest indret fred. Hi veig el campament, lluny. He d'anar-hi, he d'anar-hi. Per molt que ho digui, no puc fer-ne res. Jo, Jaume, accepto la mà de Meritxell... Sé que sotsobro i m'agrada.