Maleïts graons!
Penso en el meu fur intern...
Per què he agafat aquest treball?...
Ja ho sé, pels diners. Estic cansat d'escoltar el mateix so al meu
païdor; fotut cruixit tan esgarrifós que fan els meus budells
també... Des de quan fan soroll els budells? Ja fa tres dies que no
menjo pas, és el que té el no tindre cap qüè. Cinc rals m'han dit
que és el que val aquesta feina i penso que els hauria d'haver
cobrat més, <<és un treball molt fàcil>> em digueren,
<<ser a l'aguait al costat de la seva cambra, entrar-hi i
apunyalar-lo>>. Sí, si en teoria és molt fàcil, l'únic
entrebanc que hi ha són els maleïts graon d'aquesta escala de fusta
que hi ha al costat de la seva cambra.
Encara no he arribat al número cent
vint-i-cinc i ja estic aclaparat de tant de comptar; trenta,
trenta-u, trenta-dos, trenta-tres,... merda, vull arribar-hi ja!, què
ha sigut?, penso, he escoltat un soroll?:
- No cal que et preocupis, els interessos de la corona donen part de la satisfacció total al poble. T'oblides, però, de a qui beneficia de veritat.
Collons, no escolto res, he
d'apropar-me més. Crac!!!!. maleïts graons de fusta!
- Què ha sigut això?, m'ha paregut escoltar quelcom...
- No sigues usurer Llàtzer, ací només som nosaltres dos i les bigues de fusta que gemeguen pel canvi de temperatura.
Hi veig dos homes, un és en Llàtzer,
el meu objectiu, i l'altre és el ximple d'en Ricard, el degà del
seminari. Estaran parlant d'assumptes de la corona, de problemes de
diners, del dolor de cigala que tenen pel seu ús en les meuques, …
sigui el que sigui a mi m'han pagat per matar en Llàtzer i això
sirà el que faré. Treball fàcil, ràpid i precís, ja saps, cinc
rals. M'apropo a ells quan comencen a pujar per les escales del
costat. Merda!, he de pujar més, vaig a treure'm les botes per a no
fer soroll.
Pujo, quaranta, quaranta-u,
quaranta-dos, ... i continuen pujant, noranta-vuit, noranta-nou, …,
hi veig en un dels múltiples orificis que té l'envà i hi veig una
cambra molt àmplia, deu ésser l'habitació del soc d'en Llàtzer.
Almenys han sigut generosos, els que m'han contractat, hi ha un accés
des d'ací fins a la xemeneia, encara que si he de moure'm per
aquestos graons faré un soroll de mil dimonis. Ai las.
A vore si veig el seu llit, ah, ja el
veig, fill de puta, segur que s'hi fica al llit amb més d'una, o
d'u, <<mai et fiïs de la monarquia, i si és de l'església,
menys encara>> deia mon pare. Aleshores, m'aproparé a
l'entrada de la xemeneia i una vegada hi surti, d'una manera força
sigil·losa, el ganivet, l'hi hundiré al pit... no! Al pit no, pot
ser que ell xiuli ofegant-se en la seva sang, o que cridi socors, no
vull córrer cap risc, li tallaré el coll i prou, com a mínim
sanglotarà una mica a causa del dolor i li tremolaran els seus peus,
pero res de soroll.
Recordo la meva estada la setmana
passada en eixa cambra reduïda. Hi era jo i els altres dos
encaputxats. Duien màscares de llautó, una amb forma de falcó i
l'altra era només una màscara d'arlequí. Normalment no presto
atenció a eixos detalls, ja que el meu pare digué una vegada <<Si
et paguen, no li cerquis tres cames al gat, ho cobres i punt>>,
és veritat, sempre eixa frase m'ha acompanyat i mai m'ha fet malbé.
No em donaven cap mostra de traïció, sinó que anaven encaputxats i
prou; suposo que són o polítics o nobles que no volen que cap fill
de mala mare o delinqüent els relacione amb qualsevol assassinat en
la noblesa. O sigui que quan faci la feina, me n'aniré a la fonda
que em diguérem, cobraré el meu sou i me'l gastaré en vi dolç i
dones, i no penso agafar-me cap treball que tinga res a vore amb
assassinar nobles de nit ni furtar objectes a comerciants. Ara em
toca viure la vida, pot ser jo acabi treballant el vi. Hi destil·laré
mistela, tindré una dona amb bons malucs, tindré molts fills,...
somnis que espero que es facin realitat.
Merda! pensant que faré quan acavi
d'assassinar a eixe desgraciat no he escoltat res del que han dit...
bah, paso, vore, oir i callar, a ço he de cenyir-me.
- Bé, com t'he dit, jo no puc fer-ne res, només et dic una cosa, ves amb compte.
- Amb compte aniré – digué en Ricard –, el que sí que et demano és discreció, ja saps com es posaria la cort si...
- Ves amb molta tranquil·litat jove amic, vés amb déu.
- Gràcies pater – en Llàtzer s'ajupa i li besa l'anell d'or i argent que duu al dit menovell.
- Deus omnia videt – digué en Ricard.
Flanqueja el marc de la porta, li la tanca en Llàtzer i comença a
despullar-se. Pero sort per a mi, s'ha llevat només la túnica, no
sé a què s'hi dedica, la roba que duu, almenys expressa que és de
noble nissaga, però. S'apropa al llit. Està aixecant els llençols
per a ficar-s'hi dins, suposo que aquesta nit dormirà sol, perfecte,
així menys testimonis.
Trigà uns set minuts a dormir-se. Aquesta és la meva... pujo
vint-i-sis graons més, collons, això sí que és extactitud cent
vint-i-cinc graons, s'ho tenien ben pensat els emmascarats.
Em llisco per la xemeneia, em taco de socarrim, i continuo... veig
per on eren eixos orificis pels quals jo hi veia tota l'habitació.
Donen a un tapís brodat en front de l'envà. Veig el llit i m'apropo
sigil·losament, trec la daga, l'aixeco.
Plou al carrer... la pluja mulla les finestres... ho sé perquè sóc
fora.
La sang que duc a la cara se'm dilueix amb l'aigua. Sóc a deu metres
de la fonda, hi veig els dos emmascarats, encara que sense les
màscares. Per què els reconec? Pels seus gipons vermells i les
botes grogues. Abans no vaig fer cas d'això, ara, però, em són
familiars. Demà informaran que dins de l'habitació d'en Llàtzer ha
plogut, encara que, no per culpa d'una gotera.
