- L'excèrcit enemic està començant a perdre. - Em digué l'explorador.
- Fins que no capitulin o canvïi la situació actual, no podrem cantar victòria. - Diguí jo.
- Dit i fet, si en sé quelcom, t'ho faré saber. Recorda el que t'hi va dir el comandant, si...
- Ho sé, ho sé, si hi veig quelcom malparit enviant informació d'un bàndol de l'excèrcit a un altre, l'hi elimino. - Diguí jo interrompent-lo.
- D'acord, veig que ho has entès. Siguis a l'aguaït.
L'autèntic assassí se'n va a
parlar-hi amb l'altre autèntic assassí. Jo també ho sóc. És el
problema de les guerres, que tothom pot ser l'assassí. Encara que
els vertaders assassins són al cim de les muntanyes, guaitant com el
seu exèrcit lluita amb l'altre i tots ells moren salvat d'ells. Són
reis, que els podem fer.
Jo sóc un mercenari prussià i he
lluitat en milers de guerres d'aquest tipus, des de l'Occitània fins
a Constantinoble, des de l'estimada Florència fins a la Xina. Sóc
molt bo amb la ballesta i per això sóc franc tirador. He lluitat a
Pisa, Florència, Perpimyà, a les guerres a l'Adriàtic també hi he
sigut i l'última guerra és aquesta, França i Anglaterra. Els ducs
i marquesos, diuen ells, són els herois, però els vertaders herois
som nosaltres, la pleu, els obrers, els cassolans i pallessos.
Nosaltres som els vertaders herois.
Aquesta nit fa fred... un fred
entremaliador, capriciós, sempre en demana més. El baf que tenyeix
de color boira fosa la nit em fa pensar i sobretot tremolar. Sóc
dins d'un massís de roques i arbres i entre açò i la humitat fa un
fred que fa mal als ossos. Escolto el ressò dels gríl·lids
provinent de l'horitzó, pot ser que hi haja millor temperatura...
Millor no vull pensar-ne res perquè de segur que hi tindré més
fred si ho penso, o sigui que seré ací i si hi veig quelcom
desgraciat... sagetada, cobrar la paga i cap a casa. Mai he sigut
superb ni egocèntric però quan hi cobri em compraré els millors
cotons, sedes i pells que hi haja encara que no m'hi durarà, ja que
la vida d'un mercenarí és una vida prou cara. No sé on hi aniré
però espero que hi sigui al Marroc o a Xipre... on hi haja calor si
us plau o tal vegada a Constantinoble... vull tornar-hi, no sé com
estarà el basar enguany, estaran ja assolides les obres al barri de
Bizanci? Encara m'enrecordo de la Nermin. Els seus ulls d'aglà i la
seva crinera negra posant-se sota els seus pits de vainilla amb
mugrons de canyella.
Ja ho deia mon pare: Les dones són
poesia per a les nostres cançons i romanços.
<Crac!>
Què ha sigut això que hi he
escoltat?, una branca trencada sota el sòl o només ha sigut el
vent. Hi veig algú apropant-se amb un cavall, al galop, sense mirar
enrere, no és l'explorador que m´ha parlat abans ja que aquest és
més petit, fins i tot sembla un nen. Collons, un nen també? En què
ens hem convertit, introduïm nadons àdhuc en la guerra, però
aquest nen és l'enemic, ve de part d'ell i si no li dono caça
donarà notícies a l'enemic i ens poden fotre... Merda, qui haja dit
que la guerra és fàcil, que li ordenin matar un nen. El genet m'ha
superat i hi és a deu metres de mi i si no l'assassino ja pot ser
que perdam. No sé que tipus d'informació ha d'emportar-se'n, ni
quina missió té, l'únic que sé és que si ell viu, ens fot.
Agafo la ballesta, prenc l'aire fred de
la nit de febrer, i apunto... Noto la feblesa de la fusta al mànec
de la ballesta, la fredor del ferro al metall del gatell i la duresa
del mateix quan el premo.
El retrocés de la ballesta sona com si
fóra un sospir.
El soroll del nen quan copeja el sòl
li fa escapar un petit gemec, el seu cavall l'hi acompanya en la
caiguda, també la motxilla l'hi acompanya, i finalment, es fa
silenci. La sagetada que li he ficat al clatell ha sigut fugaç i el
ressò de la seva caiguda en fa anar les òlibes a un altre lloc més
tranquil.
